En 1923, Maximiliano Thous (1875-1947) funda la productora PACE (Producciones Artísticas Cinematográficas Españolas), amb la qual duu a terme l’adaptació de cinc sarsueles: La bruja (1923), La Dolores (1924), La alegría del batallón (1924), Nit d’albaes (1925), que va obtindre un notable èxit, i Moros y cristianos, que era una adaptació de la sarsuela escrita per ell mateix i Elías Cerdá amb música del mestre José Serrano. Malgrat el suport i les expectatives de la crítica i les múltiples gestions que Thous va realitzar, no va trobar pràcticament suport per a finançar-la. La pel·lícula es va paralitzar en la fase final del muntatge, quan anava a enviar-se a París per al tiratge de les còpies acolorides, i no va arribar a acabar-se ni a estrenar-se a causa dels deutes contrets per Thous per a la seua realització. I així, l’única còpia de la pel·lícula va romandre desapareguda o oculta fins a la seua recuperació en 1987. Això va significar la paralització dels projectes de llargmetratge de Thous, i va posar el punt final a la més ferma alternativa que es va donar a València per a alçar una producció cinematogràfica autòctona en els anys vint.
Els altres quatre llargmetratges de ficció realitzats per Thous estan hui perduts: de La Dolores queda un fragment d’uns 15 minuts, de Nit d’albaes, menys de dos minuts i de La bruja i La alegría del batallón, alguns breus plans dels rodatges, però no de les pel·lícules.
L’argument de Moros i cristianos conta la història de Dolorcitas, descendent d’una família aristocràtica arruïnada, casada amb Melchor, un empresari emprenedor, i pretesa per un antic nuvi, Daniel, jove cràpula que va malgastar tot el seu patrimoni familiar. Daniel li fa xantatge, utilitzant una foto dels dos, i posa el seu nom en dubte. La Festa de Moros i Cristians, en la qual el marit i l’antic pretendent són capitans, servirà per a desemmascarar al jove, posar fora de perill l’honor de la xica i refer la felicitat del seu matrimoni. La protagonista és Anita Giner, actriu de la resta de pel·lícules de Thous (excepte La bruja), estrela del cinema valencià de l’època.
Els materials recuperats de la pel·lícula, que van arribar a la Filmoteca en 1989, foren dos. El primer, una còpia de muntatge en B/N amb rètols tintats en taronja, dividida en sis llandes, a la qual li faltava metratge i amb el primer rotllo en descomposició; l’altre era el negatiu original dividit en 73 fragments per a l’acolorit i muntat en sis parts desordenades, amb seqüències en descomposició i en el qual faltaven tres extensos fragments del tercer rotllo que, afortunadament, estaven en la còpia de muntatge, amb la qual cosa va poder assegurar-se la integritat de l’obra. Per a reconstruir la continuïtat de la pel·lícula, a més de les indicacions que portava el negatiu, va ser molt important la documentació aportada pel depòsit realitzat per la filla de Thous en la Filmoteca, en el qual es trobava material gràfic, el guió, una llista de rètols i indicacions manuscrites de Thous sobre els tints i virats. La restauració fotogràfica es va dur a terme en el laboratori L’Immagine Ritrovata a Bolonya (Itàlia) amb la supervisió dels tècnics de la Filmoteca. El resultat final, una còpia acolorida segons les instruccions que Thous va deixar, s’acosta el més possible a la visió que el seu creador va voler veure en la pantalla.
Més informació:
Històries del cinema: un segle d’audiovisual valencià. Programa 3: els anys 20. Thous, Piqueras i Andreu (Pau Martínez i Gabriel Ochoa, 2006). Producció: Canal 9 RTVV.
El llegat Thous en la premsa: Las Provincias i Levante-EMV.
Bibliografia:
Ginés, José (1991). «Los años veinte. Tras la huella de Andreu y el prestigio de Thous». En Lahoz, Nacho (dir.). Historia del cine valenciano. València: Levante-EMV.
Lahoz, Nacho (1991). “Thous y el cine valenciano”. En Lahoz, Nacho (dir.). Historia del cine valenciano. València: Levante-EMV, pp. 81-86.
Thous, Maximilià, Cerdá, Elías (1905). Moros y cristianos. Zarzuela de costumbres valencianas en un acto dividido en tres cuadros. Madrid: R. Velasco.
